Una Casa Amb Rodes

Aquest és un llibre sobre una família francesa que als anys vuitanta solia passar les vacances en una autocaravana, una casa amb rodes, recorrent Itàlia, Portugal, Espanya, Grècia, el Marroc... És una història personal, ja que la família és la de l’autor quan era petit, però també és una història col·lectiva, perquè totes les famílies aspiren a acariciar la felicitat durant les vacances. També és un llibre sobre la infantesa com a paradís perdut; un homenatge de l’historiador Ivan Jablonka als seus pares; una reflexió sobre la relació entre generacions i sobre el moment en què un mateix esdevé pare i assumeix una responsabilitat envers els fills. En aquestes pàgines hi ha una mirada històrica sobre França i Europa (i, també, pinzellades sobre els Estats Units). S’hi entreveuen els horrors del passat –el pare de Jablonka va ser un orfe de la Shoà– i l’esperança de poder construir un món millor.

Després de la crònica punyent de Laëtitia o la fi dels homes, Jablonka agafa aquí com a punt de partida l’experiència personal. I construeix una obra concisa, estructurada en capítols breus, amb aire de quadern de notes, però que és un autèntic compendi d’experiències universals. El resultat és un text mestís que es mou sinuós entre la narració íntima i l’assaig sociològic i cultural. I és en aquest encreuament de gèneres on brota la força literària de l’obra.

Ivan Jablonka (París, 1973) es profesor de Historia en la Universidad París XIII y codirector de la colección «La République des Idées» de la editorial Seuil. Entre sus libros destacan, coeditados por Anagrama y Libros del Zorzal, Laëtitia o el fin de los hombres: «Un libro inclasificable en la estela de El adversario de Carrère y A sangre fría de Capote... Un historiador francés que no le teme a la literatura» (Elena Hevia, El Periódico); «Obra maestra. Es uno de los libros más conmovedores que he leído y su impacto me acompañará para siempre» (Jordi Amat, La Vanguardia); «Un libro tan apasionante como turbador» (Jordi Puntí); «Hay libros que merecerían ser recomendados con fervor para que el lector atento no se los perdiera. Eso es lo que le debería ocurrir a Laëtitia o el fin de los hombres» (Elvira Lindo); En camping-car: «Un canto a la infancia amada y perdida para siempre» (Adriana Muscillo, Clarín); «El autor da un giro delicioso: recupera los veranos de la infancia en autocaravana, pero también un estilo de vida y una sociedad desaparecidos» (Anna Ballbona, Ara); y Hombres justos: «Propone refundar la virilidad para hacerla compatible con la igualdad de género» (Álex Vicente, El País). Historia de los abuelos que no tuve, que ahora recuperamos, es otro de sus libros fundamentales, y fue galardonado en 2012 con el Premio del Senado para libros de historia, el Premio Guizot de la Academia Francesa y el Premio Augustin Thierry.

Fotografía © Hermance Triay | Opale | Leemage