Fer Negre

Albert Roig retorna a la poesia amb un llibre brillant

ARNA, «rusc d’abelles», mot comú amb l’italià dialectal «arna» (italià àrnia) i aragonès arna, d’origen incert,probablement pre-romà, sembla haver designat primerament la rotllana de suro o altres vegetals usada en la culturaprimitiva per fer-ne el rusc d’abelles, i podria ser un derivat *ARONA format en una llengua indoeuropea, pre-llatina ipre-cèltica, amb un nom del cèrcol o la roda, conservaty en castellà-portuguès aro «anella, cèrcol» i scr. árah «raig deroda». Primera documentació: s. xiii. El tenim ja com a glossa catalana (llatinitzada) en RMa., locus arnarum, explicantel llatí clàssic apiarum «abellar» i l’àrab magabaha. Després el llegim també en un document del Perelló de 1342. Eltestimoni romànic més antic es troba en les Glosses de Reicheneau «arna: vas apium» (s. viii). Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.