Sa meu mare

Si amb el foc del seu incipient primer queixal del (poc) seny, Pau Riba va dedicar a la seva mare, Mercè Romeva, la rabiüda cançó Mareta bufona, tot criticant aquell seu esperit naïf i rialler per sobre de totes les coses, en aquell primer Dioptria del qual han dit que és "una crítica ferotge a l’esperit petitburgès i a la família cristianoprogressista", és mentre acompanya la mare en els seus darrers anys que s’hi retroba i reconeix en aquell mateix esperit naïf i en el seu viure rialler totes les virtuts del món.

Sa meu mare és un regal, un amorós homenatge partint dels darrers temps compartits per mare i fill. Parla de la fragilitat de la vellesa i de l’estimació filial sense límits i nari-nant se’ns endú de Barcelona a les fresques aigües de Cadaqués, as Poal. Tot això, és clar, sense trair aquell punt gamberro que rega totes les fetes d’en Pau Riba.

Pau Riba és un dels artistes més carismàtics del nostre país. Admirat per la seva versatilitat i conegut sobretot per la seva carrera musical i per esporàdiques incursions en la pintura i la interpretació dramàtica, és l’escriptura, el seu primer impuls creatiu. És autor de nombroses obres –novel·les, poemaris i llibres d’assaig–, entre les quals destaquen Cançons i poemes, Ena, Lletrarada, Al·lolàlia, Actors gramàtics, Nosaltres els terroristes o Màximes maximalistes. El seu disc Dioptria és considerat el millor disc en català del segle XX.